Ser un equip en parella: què significa realment?

Llavors i Horitzons · Maternitat i vincles

La parella és, en la majoria de famílies, la base del nou nucli familiar que està construint-se.

I m'agrada pensar en aquest nucli com la terra en la qual una criatura podrà començar a desenvolupar-se.

Una terra que volem preparar amb amor, amb cura, amb presència, amb responsabilitat. Una terra que no necessita ser perfecta, però que sí que necessita que ens importi cuidar-la.

I sovint aquesta terra, abans de l'embaràs, encara necessita feina. Potser molta. Perquè totes les relacions tenen una història.

Maneres de comunicar-se, de gestionar els conflictes, d'organitzar les responsabilitats, de mostrar afecte, de prendre decisions i de conviure amb les diferències.

Algunes d'aquestes dinàmiques ens fan sentir segurs i acompanyats. D'altres potser fa temps que ens generen malestar, però hem anat trobant maneres de conviure-hi.

I quan arriba un embaràs, moltes d'aquestes qüestions poden adquirir una importància nova. No necessàriament perquè tot empitjori. De vegades, precisament, l'embaràs ens apropa, ens ajuda a mirar-nos d'una manera diferent i ens convida a revisar aspectes de la relació que abans no havíem tingut ocasió de treballar.

Però també pot fer més visibles dificultats que ja existien.

Perquè no és el mateix organitzar una vida de parella amb projectes compartits que preparar-se per assumir la responsabilitat de criar una criatura.

Apareixen noves necessitats. Noves expectatives. Preguntes sobre el futur. Canvis físics, emocionals i quotidians. I potser comencem a mirar determinades situacions des d'un altre lloc: Allò que abans ens molestava, però que podíem tolerar, ara pot despertar una preocupació més profunda.

"Com ens organitzarem quan neixi el nadó?"

"Podré confiar en la nostra manera de prendre decisions?"

"Sabrem cuidar-nos quan les necessitats de tots dos siguin diferents?"

"Què passarà quan estiguem cansats, desbordats o necessitem coses que no encaixen?"

I aquí apareix una frase que segurament tots hem sentit alguna vegada: «La parella ha de ser un equip.»

Que bonic queda escrit, oi? Però què significa realment?

Perquè ser un equip és molt més complex que estimar-nos, compartir casa, repartir tasques o tenir projectes en comú.

Tot això pot formar-ne part. Però crec que la idea d'equip es posa especialment a prova quan les coses no són fàcils.

Quan tenim necessitats diferents.

Quan una decisió important afecta tots dos.

Quan les nostres prioritats entren en conflicte.

Quan ens equivoquem.

Quan la nostra parella ens explica que alguna cosa li ha fet mal.

I quan cuidar el vincle requereix un esforç que potser, en aquell moment, no ens resulta gens còmode.

És aquí on voldria que ens aturéssim. Perquè potser ser un equip no significa estar sempre d'acord Potser significa alguna cosa molt més profunda: Que, fins i tot quan no necessitem el mateix, tots dos continuem sent responsables de cuidar allò que estem construint.

Ser un equip quan les necessitats no encaixen

• La nostra parella continua sent una prioritat quan sentim que hem de fer hores extres a la feina?

• Quan les amistats ens proposen plans que ens fan molta il·lusió, però que coincideixen amb un espai d'intimitat que havíem acordat?

• Quan la nostra família d'origen arriba amb les seves expectatives, demandes, necessitats i il·lusions?

• Quan necessitem descansar, però l'altra persona necessita companyia?

• O quan la nostra parella ens explica que una decisió nostra li ha fet mal i escoltar-ho ens genera incomoditat, culpa o ganes de defensar-nos?

• Realment continuem sent un equip quan les nostres necessitats deixen d'encaixar fàcilment?

Aquí és on costa. I molt.

Però abans de continuar, m'agradaria aclarir una cosa: No crec que la parella hagi d'anar per sobre de tot, en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància. No.

Crec que és importantíssim que cadascú continuï nodrint les seves amistats, la seva família d'origen, les seves aficions, el descans, els projectes personals i la seva individualitat.

Perquè una relació saludable no hauria d'exigir-nos desaparèixer com a persones.

No hauríem d'haver d'escollir constantment entre estimar la nostra parella i continuar sent nosaltres. I tampoc hauríem de confondre la prioritat del vincle amb la disponibilitat permanent.

Podem estimar profundament algú i necessitar una tarda sols.

Podem tenir un projecte familiar compartit i voler continuar cuidant relacions que són importants per a nosaltres.

Podem necessitar temps propi sense que això signifiqui que estimem menys.

Però també crec que hi ha una altra cara d'aquesta realitat.

Compartir una vida implica reconèixer que les nostres decisions ja no ens afecten únicament a nosaltres.

I això no significa demanar permís per existir. Significa tenir present que hi ha una altra persona amb qui hem decidit construir alguna cosa.

Una persona que també té necessitats.

Que també té expectatives.

Que també organitza la seva vida tenint-nos en compte.

I que necessita sentir que la relació ocupa un lloc real en les nostres decisions.

El problema no és tenir feina, amistats, família o interessos personals. El problema pot aparèixer quan aquestes altres dimensions eclipsen sistemàticament les necessitats del vincle. Quan no hi ha espais per parlar-ne. Quan les decisions que afecten tots dos es prenen unilateralment. Quan els acords deixen de tenir valor davant de qualsevol nova demanda. O quan una persona acaba sent sempre qui s'adapta.

Per tant, sí. Queda amb les amistats.

Cuida la teva família d'origen.

Dedica temps a la feina.

Descansa.

Ves a fer exercici.

Alimenta qui ets tu.

Però no deixis de mirar què està passant amb la persona amb qui has decidit compartir la vida. Perquè cuidar un vincle no significa estar sempre junts. Significa tenir-lo present també quan estem fent altres coses.

I això requereix converses. De vegades, converses molt quotidianes. Sobre com entenem el descans, la intimitat, el temps de qualitat, les visites, la convivència o les responsabilitats. Sobre què necessites tu. Sobre què necessito jo. Sobre quines coses són importants per a cadascú.

I sobre com podem construir una realitat compartida sense que cap dels dos hagi de deixar de reconèixer-se.

Quan estimar-nos no significa necessitar el mateix

Imaginem una parella:

1. Una de les dues persones és més introvertida. Li agrada tenir casa seva tranquil·la.

   Necessita intimitat. No gaudeix especialment de les visites improvisades. I se sent molt millor quan sap amb antelació qui vindrà, quan i durant quanta estona.

   Per a aquesta persona, casa seva és un espai de descans. Un lloc on pot baixar la guàrdia. On no necessita estar pendent de ningú. On pot recuperar energia després d'un dia de feina o d'interaccions socials.

2. L'altra persona és molt sociable. Li encanta compartir àpats, convidar amistats, rebre familiars i improvisar plans. Gaudeix tenint gent a casa.

   Potser ha crescut en una família en què les portes sempre estaven obertes. En què era habitual que algú aparegués sense avisar. I associa aquesta manera de relacionar-se amb l'afecte, la confiança i la proximitat.

I s'estimen. Però tenen necessitats molt diferents. Què fem?

• Si la persona més sociable porta gent a casa constantment sense avisar, l'altra pot començar a sentir que no es respecta el seu espai. Que casa seva deixa de ser un refugi. Que no pot descansar ni decidir quan està disponible per compartir.

  Potser fins i tot comença a sentir tensió abans d'arribar a casa, perquè no sap què s'hi trobarà.

Però imaginem també l'altra situació.

• Si la persona més introvertida impedeix sistemàticament qualsevol visita, sense possibilitat de parlar-ne o buscar alternatives, l'altra pot acabar sentint-se frustrada. Limitada. Poc tinguda en compte. Com si una part important de la seva manera de viure i relacionar-se no tingués cabuda en la vida compartida.

I aquí apareix la pregunta: On és l'equilibri?

Doncs no crec que hi hagi una resposta universal. L'hem de construir.

I per fer-ho necessitem alguna cosa més que decidir quantes visites acceptarem. Necessitem comprendre què significa aquella necessitat per a cadascú.

Perquè potser, per a una persona, rebre gent a casa és una expressió d'amor i pertinença. I, per a l'altra, poder estar tranquil·la a casa és una necessitat important de regulació, descans i benestar.

Si només ens quedem en la conducta, potser acabarem discutint sobre si els familiars poden venir dissabte. Però si ens interessem pel que hi ha al darrere, potser descobrirem que estem intentant cuidar necessitats molt més profundes.

I això pot canviar la conversa.

Potser podem acordar determinats dies per rebre visites.

Potser podem pactar-ne la durada.

Potser necessitem avisar sempre amb antelació.

Potser hi haurà moments en què la persona més sociable quedarà amb les seves amistats fora de casa. I d'altres en què totes dues tindran ganes de compartir.

Potser també haurem d'aprendre a reconèixer que no totes les necessitats tenen sempre el mateix pes en totes les circumstàncies. Perquè imaginem que rebre visites constantment impedeix que una persona descansi adequadament i està afectant de manera important el seu benestar. I que, alhora, l'altra persona pot satisfer una part significativa de la seva necessitat de socialització en altres espais. En aquest cas, potser una distribució aparentment igualitària (la meitat dels dies amb visites i la meitat sense) no seria necessàriament la més equitativa.

Hauríem de mirar quin impacte té cada opció. Quines alternatives existeixen. Quines necessitats poden satisfer-se d'altres maneres. I què implica cada decisió per a tots dos.

Però també hi haurà situacions en què les dues necessitats seran molt importants i trobar una alternativa resultarà difícil.

I això no significa que estiguem fracassant. Significa que conviure amb una altra persona implica aprendre a sostenir diferències que no sempre tenen una solució immediata.

Ser un equip no significa que sempre aconseguirem que tots dos tinguem exactament el que volem. Significa que les necessitats de tots dos tindran un lloc honest en la manera de buscar una resposta.

Quan les circumstàncies canvien, l'equilibri també pot necessitar canviar

Ara imaginem aquesta mateixa parella durant un embaràs:

La dona fa dies que té nàusees. Dorm malament. Està esgotada.

Potser hi ha moments del dia en què només necessita estirar-se i no haver d'interactuar amb ningú.

I la seva parella continua portant gent a casa sense avisar. O no intervé quan les visites s'allarguen més enllà de l'hora que havien acordat. O fa setmanes que no comparteixen espais d'intimitat perquè els seus familiars volen fer molts plans i ell no sap, o no s'atreveix, a posar límits.

Aquí la situació adquireix una dimensió diferent.

Perquè ja no estem parlant únicament de dues preferències sobre la vida social.

Estem parlant també de necessitats físiques de descans i recuperació d'energia.

D'una persona que està vivint canvis corporals importants. I de la necessitat de sentir que la seva parella té present aquesta realitat quan pren decisions que afecten la vida compartida.

Això no significa que l'altra persona hagi de deixar de veure les seves amistats o la seva família. Ni que totes les seves necessitats deixin d'importar durant l'embaràs.

Però sí que significa que la distribució de les responsabilitats, del temps i dels espais compartits pot necessitar adaptar-se.

I que aquesta adaptació no hauria de dependre únicament que la dona embarassada recordi constantment què necessita. Perquè potser ja ho ha explicat. Potser ja han arribat a acords. Potser la seva parella sap que està esgotada. I, tot i així, les situacions es repeteixen.

I aquí poden començar a aparèixer preguntes que fan molt mal.

«Ara que serem una família, què passarà amb tot això?»

«Podré tenir intimitat amb la meva parella i el nostre fill?»

«Quan necessitem coses diferents de les que volen els seus pares o els seus amics, qui protegirà el nostre espai?»

«Hauré de continuar explicant una vegada i una altra per què necessito descansar?»

I potser aquestes preguntes no parlen només de les visites.

Parlen de confiança.

De sentir que la persona amb qui estàs construint una família pot tenir presents les teves necessitats sense que hagis d'estar defensant-les constantment.

De poder descansar, també emocionalment, en la idea que no ets l'única persona pendent de cuidar el vincle.

I això em porta a una distinció que considero molt important.

No és el mateix trobar a faltar la nostra parella perquè està compartint temps amb altres persones que sentir que la nostra relació ha deixat de ser tinguda en compte.

Podem trobar a faltar algú i, alhora, sentir-nos segurs.

Podem entendre que vulgui passar temps amb la seva família.

Podem pactar dies en què cadascú farà plans diferents.

I potser aquella nit ens trobarem a faltar, però estarem bé.

Perquè sabem que hem parlat.

Que hem construït un acord.

Que les nostres necessitats han estat escoltades.

I que el vincle continua sent important per a tots dos.

Però quan els acords es trenquen repetidament, quan les decisions es prenen sense tenir-nos en compte o quan el malestar queda sense resposta, l'experiència pot ser molt diferent.

I això és el que necessitem poder distingir. Perquè no tot malestar significa que la nostra parella estigui actuant inadequadament. Però tampoc tot malestar es resol demanant-nos que siguem més comprensius o independents.

De vegades, allò que ens fa mal està assenyalant una necessitat legítima que no està trobant prou espai dins de la relació.

I mereix ser escoltada.

Prioritzar la parella no és renunciar a la nostra individualitat

Aquí voldria aturar-me una mica més.

Perquè quan parlem de prioritzar la parella, de vegades pot aparèixer la idea que estimar significa deixar de fer coses que ens agraden.

Distanciar-nos de les amistats.

Renunciar a la família d'origen.

Compartir tot el temps lliure.

O convertir qualsevol necessitat individual en una amenaça per a la relació.

I no és això.

De fet, crec que una relació en què només existeix el «nosaltres» i desapareixen els «jo» pot acabar sent profundament asfixiant.

Necessitem espais propis.

Necessitem relacions més enllà de la parella.

Necessitem poder continuar descobrint qui som.

I també necessitem reconèixer que estimar algú no ens converteix en responsables de satisfer totes les seves necessitats emocionals.

Però compartir una vida sí que implica prendre decisions tenint present l'altra persona.

Imaginem dues situacions.

1. En la primera, la meva parella vol passar una tarda amb les seves amistats.

   Jo estic cansada i necessito descansar.

   En parlem.

   Acordem que cadascú tindrà el seu espai.

   I potser em fa una mica de pena no compartir aquella tarda, però també em sembla bonic que tots dos puguem cuidar les nostres necessitats.

2. Ara imaginem una segona situació.

   Fa setmanes que no tenim temps de qualitat.

   Ja hem parlat que ens trobem a faltar.

   Hem acordat passar una tarda junts. Però, a última hora, apareix un altre pla que a la meva parella li fa més il·lusió. I decideix canviar el nostre acord sense parlar-ne amb mi.

És exactament la mateixa situació? No.

Perquè el problema no és que vulgui veure les seves amistats. El problema és què passa amb el temps que havíem decidit cuidar. Amb les necessitats que ja havíem expressat. Amb la responsabilitat de tenir presents els acords que hem construït.

I aquí no voldria que ens quedéssim només amb la idea que una persona ha fet alguna cosa malament. Potser ha estat un descuit.

Potser no havia entès la importància que aquell moment tenia per a l'altra persona.

Potser ha aparegut una circumstància inesperada que realment necessitava atendre.

Tot això es pot parlar.

La qüestió no és que els plans no puguin canviar mai. És si, quan canvien, continuem reconeixent que les decisions compartides mereixen una conversa compartida.

I també què passa si una mateixa situació es repeteix després d'haver-ne parlat diverses vegades.

Perquè una cosa és equivocar-nos. I una altra és que les necessitats de la nostra parella quedin sistemàticament en segon pla.

Per això m'agradaria fer-nos una pregunta: Quan prenem decisions, tenim present el vincle que estem construint o només el tenim present quan ens resulta fàcil o les demandes o les notres necessitats d'aquell moment?

No es tracta que sempre hàgim d'escollir la parella. Es tracta que no deixem de tenir-la en compte.

Estimar-nos també és aprendre a negociar

Negociar no hauria de ser una competició per veure qui aconsegueix imposar la seva preferència. Hauria de ser un intent sincer de trobar una manera de viure en què tots dos ens puguem reconèixer.

I això implica escoltar de debò. No només esperar que l'altra persona acabi de parlar per poder explicar per què nosaltres tenim raó. Escoltar per comprendre.

Perquè potser, quan la meva parella em diu que necessita més intimitat, jo sento que m'està demanant que m'allunyi de la meva família.

I potser això em fa mal.

Potser em desperta culpa.

Potser sento que m'està posant en una situació impossible.

Però potser no m'està dient això.

Potser m'està explicant que necessita sentir que casa nostra és un espai segur. Que necessita descansar. Que troba a faltar moments en què només siguem nosaltres.

I potser, quan jo li explico que necessito compartir temps amb la meva família d'origen, ella interpreta que no vull estar amb ella.

Però potser tampoc és això.

Potser aquells vincles formen part de la meva identitat.

Potser són una font important d'afecte.

Potser necessito continuar cuidant-los.

Com podem saber-ho si no ens escoltem?

Com podem trobar un equilibri si convertim cada diferència en una lluita?

I, sobretot, com podem negociar si no estem disposats a revisar les nostres pròpies interpretacions?

Perquè escoltar no significa haver de renunciar sempre al que necessitem.

• Però sí que significa estar disposats a deixar-nos afectar per l'experiència de l'altra persona.

• A descobrir que allò que per a mi sembla una petita renúncia pot representar un gran alleujament per a ella.

• O que una cosa que jo considerava poc important té un significat emocional enorme per a la meva parella.

• I també a reconèixer que la meva experiència mereix ser escoltada.

  
  

Perquè negociar no és que una persona expressi una necessitat i l'altra desaparegui. Ni que una de les dues decideixi què és important i l'altra s'hi adapti. És intentar comprendre què necessita cadascú i construir alternatives que tinguin en compte les conseqüències reals de cada decisió.

De vegades arribarem a un acord amb facilitat. D'altres necessitarem temps.

I potser hi haurà moments en què no trobarem una solució que ens satisfaci completament.

Però fins i tot aleshores podem continuar tractant-nos amb respecte. Podem reconèixer que la diferència existeix. Podem evitar prendre decisions unilaterals. Podem revisar les alternatives.

I podem preguntar-nos si allò que estem proposant és sostenible per a tots dos.

Perquè negociar no significa repartir el malestar a parts iguals. Significa buscar una resposta justa tenint en compte les necessitats, les circumstàncies i l'impacte de les decisions.

Quan els acords deixen de complir-se

Podem passar hores parlant. Arribar a acords preciosos. Abraçar-nos. Sentir que finalment ens hem entès.

Però després arriba la vida:

Un amic proposa un pla.

La família ens demana alguna cosa.

A la feina apareix una oportunitat.

Estem cansats.

Ens fa mandra sostenir un límit que havíem pactat.

O simplement, en aquell moment, ens costa renunciar a una cosa que ens ve molt de gust.

I potser canviem un acord sense parlar-ne.

Una vegada pot passar. Ens podem equivocar. Podem improvisar malament. Podem no adonar-nos de l'impacte d'una decisió.

I això no hauria de convertir-nos automàticament en una mala parella.

Però què passa si es repeteix?

Què passa si, després de diverses converses, els acords continuen deixant de complir-se cada vegada que apareix una demanda externa?

Potser la nostra parella comença a sentir que allò que han pactat només és important fins que apareix una altra cosa.

Potser sent que ha de tornar a explicar-nos una vegada i una altra per què necessita allò que ja havíem parlat.

Potser deixa de confiar que els espais compartits es mantindran. O que les seves necessitats seran tingudes en compte quan ella no hi sigui per recordar-les.

I això pot anar desgastant el vincle.

Perquè la confiança no és només saber que ens estimem.

També és poder descansar en la idea que la nostra parella tindrà presents les nostres necessitats i els nostres acords quan nosaltres no siguem davant.

I, per descomptat, els acords es poden revisar. Han de poder revisar-se!

Les circumstàncies canvien.

Les necessitats canvien.

Les persones també canviem.

Potser un acord que abans ens funcionava ara ja no s'adapta a la nostra realitat.

Potser descobrim que havíem acceptat alguna cosa sense comprendre del tot què implicava. O potser apareix una necessitat nova que mereix ser escoltada.

Tot això és legítim.

Però revisar un acord conjuntament no és el mateix que deixar de complir-lo unilateralment.

I aquesta distinció és important.

Perquè si els acords només funcionen quan no entren en conflicte amb altres desitjos o demandes, potser encara ens falta construir una part important d'aquell equip del qual parlem tant.

Ara bé, tampoc voldria que entenguéssim els acords com un contracte rígid en què qualsevol canvi és una falta de respecte. La vida té imprevistos. I una relació també necessita flexibilitat.

La qüestió és si aquesta flexibilitat és compartida. Si podem explicar què ha passat. Si podem reconèixer l'impacte d'una decisió. I si tots dos sentim que els nostres compromisos tenen valor.

Perquè no és la perfecció el que construeix confiança. És, entre altres coses, la possibilitat de reconèixer-nos responsables de les nostres decisions i d'intentar actuar amb coherència.

Ser un equip també significa poder parlar del que ens fa mal

Hi ha una altra cosa que em sembla essencial quan penso en els equips de parella.

Què passa quan ens fem mal?

Perquè ens en farem. No necessàriament de manera intencionada. Però hi haurà moments en què no sabrem escoltar. En què una decisió nostra afectarà l'altra persona. En què ens costarà comprendre una necessitat. O en què descobrirem que alguna cosa que per a nosaltres era insignificant tenia un impacte emocional important en la nostra parella.

I aquí podem reaccionar de maneres molt diferents.

Potser ens sentirem culpables.

Potser voldrem justificar-nos.

Potser necessitarem temps.

Potser ens bloquejarem perquè no sabrem què respondre.

I tot això pot passar. No necessitem processar les emocions de la mateixa manera.

Ni tenir sempre les paraules adequades.

Però sí que necessitem trobar maneres de no deixar el vincle abandonat quan apareix una dificultat.

Imaginem que la nostra parella ens explica que s'ha sentit poc tinguda en compte.

L'escoltem. Ens costa. Potser li diem que necessitem pensar-hi. I la conversa s'acaba.

No passa res si en aquell moment no podem continuar. Però potser, uns dies després, podem tornar-hi.

• Podem preguntar-li com està.

• Podem compartir alguna cosa que hem anat comprenent.

• Podem reconèixer que encara ens costa trobar una resposta.

No necessitem una gran declaració. De vegades una frase tan senzilla com: «He continuat pensant en el que em vas explicar.» Pot significar moltíssim. Perquè transmet que aquella conversa no ha desaparegut. Que allò que li passa a l'altra persona continua tenint un lloc dins del vincle. I que no és l'única que està intentant cuidar-lo.

Això no significa que haguem de responsabilitzar-nos de totes les emocions de la nostra parella. Ni que haguem d'estar sempre disponibles per parlar. Però sí que podem assumir la responsabilitat de participar en allò que necessitem reparar.

I crec que això també és ser un equip.

Perquè cuidar una relació no hauria de convertir-se en la feina emocional d'una sola persona.

I si no sabem fer-ho?

Doncs potser haurem d'aprendre.

Potser venim de famílies on no es parlava de les emocions.

Potser hem après que estimar significa sacrificar-nos.

O que els conflictes s'han d'evitar.

O que posar límits significa fer mal als altres.

O que, si algú ens estima, hauria de saber què necessitem sense que ho haguem d'explicar.

Potser ens costa escoltar una necessitat diferent de la nostra perquè la vivim com una crítica.

O potser, quan algú ens demana alguna cosa, sentim que ens està exigint renunciar a qui som.

I totes aquestes experiències poden influir en la nostra manera de relacionar-nos. Però també podem revisar-les.

Podem començar a preguntar-nos per què reaccionem com reaccionem.

Què ens costa tant.

Quines pors apareixen quan la nostra parella ens demana alguna cosa.

Què significa per a nosaltres prioritzar un vincle.

Per què de vegades ens resulta més fàcil decebre la nostra parella que afrontar el malestar d'un familiar.

O per què ens costa tant tornar a una conversa que ens ha remogut.

I potser necessitarem ajuda professional. I està bé.

No perquè siguem una mala parella. Sinó perquè construir una manera diferent de vincular-nos pot requerir recursos que encara no hem desenvolupat.

Ara bé, voldria insistir en una cosa. Comprendre per què ens costa fer alguna cosa no elimina la responsabilitat de treballar-hi.

Podem tenir compassió per les nostres dificultats. Podem donar-nos temps. Podem reconèixer que alguns canvis són complexos. Però això no hauria de convertir-se en una justificació permanent perquè l'altra persona assumeixi totes les conseqüències.

I aquesta responsabilitat ha de ser compartida. Perquè una relació no es transforma només perquè una de les dues persones aprengui a explicar-se millor. També necessita que l'altra estigui disposada a escoltar, revisar-se i actuar. I, alhora, que totes dues puguin reconèixer les seves necessitats, els seus límits i les seves responsabilitats.

No es tracta que una persona ensenyi constantment a l'altra com ha de ser parella.

Es tracta que tots dos estiguem disposats a aprendre.

No necessitem una parella perfecta. Necessitem una parella present

Amb tot això, tampoc voldria que ens imaginéssim una relació en què sempre sabem escoltar, sempre ens comuniquem bé, sempre prenem les millors decisions i mai no decebem l'altra persona.

Quina pressió, no?

Som persones.

Tenim històries, pors, patrons apresos, moments de cansament i dificultats pròpies.

De vegades reaccionarem malament.

Ens costarà posar límits.

Ens oblidarem d'un acord.

Ens defensarem quan la nostra parella només necessitava que l'escoltéssim.

O ens costarà trobar una alternativa quan les nostres necessitats siguin molt diferents.

Però hi ha una diferència entre equivocar-nos i deixar de fer-nos responsables del que passa.

• Podem reconèixer quan una decisió nostra ha afectat l'altra persona?

• Podem interessar-nos genuïnament per allò que necessita, fins i tot quan ens resulta difícil d'entendre?

• Podem continuar cuidant les nostres amistats i la nostra família sense deixar de tenir present el vincle de parella?

• Podem revisar un acord quan ja no funciona, en lloc de deixar de complir-lo sense parlar-ne?

• Podem acceptar que estimar-nos no significa necessitar el mateix?

• I podem fer-ho tots dos?

Perquè això últim em sembla fonamental.

Ser un equip no significa que una persona hagi de convertir-se en la responsable de sostenir tota la relació mentre l'altra aprèn a implicar-s'hi.

Significa reconèixer que tots dos formem part d'allò que estem construint.

Que les nostres decisions tenen un impacte.

Que les nostres necessitats mereixen ser escoltades.

I que cuidar el vincle és una responsabilitat compartida.

I quan arriba un embaràs, tot això pot adquirir una dimensió nova.

Perquè no només estem aprenent a ser parella. També estem construint l'entorn en què una criatura començarà a descobrir què són els vincles.

• Com es gestionen les diferències.

• Què passa quan algú s'equivoca.

• Com es poden expressar les necessitats.

• I com podem continuar estimant-nos sense haver de ser exactament iguals.

No necessitem oferir-li una família sense conflictes.

Ni una família en què tots pensem el mateix.

Ni una família en què mai no ens equivoquem.

Necessitem intentar construir una família en què les diferències puguin tenir un lloc.

En què les necessitats es puguin expressar. En què els acords importin.

I en què l'amor no es converteixi en una exigència de renunciar a qui som.

Perquè aquesta terra que estem preparant no necessita ser perfecta.

Però sí que necessita que ens importi cuidar-la.

I potser aquesta és una de les preguntes més importants que ens podem fer quan decidim construir una família: Estem preparant aquesta terra junts?

Per continuar reflexionant...

• Quan penso en nosaltres com a equip, què significa realment per a mi?

• Què necessito per sentir que la nostra relació ocupa un lloc important en la vida de tots dos?

• Puc continuar cuidant la meva individualitat sense deixar de tenir present la vida que compartim?

• Quines necessitats ens costa més negociar? Què passa quan no coincidim?

• Sabem diferenciar entre trobar-nos a faltar i sentir-nos poc tinguts en compte?

• Quan prenem decisions que afecten tots dos, com tenim presents les necessitats de l'altra persona?

• Podem revisar els acords sense que una de les dues persones hagi de defensar constantment allò que necessita?

• Quan ens equivoquem, podem reconèixer l'impacte de les nostres decisions i participar en la cura del vincle?

• I què necessitem cuidar avui perquè la nostra relació sigui un lloc més segur des del qual construir el futur?

No cal respondre-ho tot avui.

Potser el més important és començar a fer-nos aquestes preguntes junts.

Llavors i Horitzons — Ser un lloc segur des d'on créixer i un amor que permeti volar.