Estar embarassada i viure dols: quan la vida no s'atura mentre una nova vida creix dins teu

Reflexions sobre la maternitat, la vulnerabilitat, les pèrdues i el dret a no estar sempre bé.

Hi ha una cosa de la qual crec que parlem massa poc quan parlem de l'embaràs: totes les coses que ens poden passar mentre estem gestant una nova vida.

Des de la psicologia i la salut perinatal sabem que el benestar físic i emocional de la mare és important durant l'embaràs. Però crec que, a vegades, aquest missatge es transmet d'una manera que pot acabar generant més angoixa que benestar.

Sembla que, des del moment en què ens quedem embarassades, haguem de procurar estar tranquil·les, felices, relaxades, connectades amb el nostre nadó i emocionalment equilibrades.

Com si sentir tristesa, ràbia, por o angoixa fos alguna cosa que hauríem d'evitar per protegir-lo.

I jo em pregunto: com se suposa que hem de fer això, si continuem sent humanes?

• Perquè quedar-nos embarassades no atura el món.

• No atura els conflictes, les decepcions, les pèrdues, les preocupacions econòmiques, les crisis de parella o els canvis que no havíem previst.

• No impedeix que algú ens faci mal, que una relació es trenqui o que descobrim realitats que ens costen d'acceptar.

La vida continua passant, amb tota la seva complexitat, mentre una nova vida creix dins nostre. I avui m'agradaria parlar precisament d'això.

Els dols que també vivim durant l'embaràs

Quan pensem en un dol, sovint pensem en la mort d'algú estimat. Però els dols poden adoptar moltes formes.

Podem viure un dol quan perdem una relació, una expectativa, una sensació de seguretat, una manera d'entendre la nostra vida o un futur que havíem imaginat diferent.

I durant l'embaràs poden aparèixer molts d'aquests dols.

Dols dins de la parella.

Potser estàs vivint una etapa en què necessites sentir-te especialment acompanyada, protegida i compresa, però descobreixes que la teva parella no acaba de saber com fer-ho.

Potser apareixen conflictes que ja existien abans de l'embaràs, però que ara, en un moment de més vulnerabilitat i de transformació vital, es fan especialment dolorosos.

Potser et trobes havent d'explicar una vegada i una altra necessitats que per a tu són importants. O sents que estàs assumint responsabilitats emocionals, pràctiques o familiars que esperaves poder compartir.

I potser això et genera tristesa, ràbia o una sensació de desprotecció que no imaginaves viure en aquesta etapa.

Perquè una cosa és saber que cap parella és perfecta i que totes les relacions tenen dificultats, i una altra és descobrir que, en un moment en què necessites especialment sentir que sou un equip, no sempre ho esteu aconseguint.

Dols amb la família.

De vegades, l'embaràs també transforma la relació amb els nostres pares o amb la família de la nostra parella.

Poden aparèixer expectatives, demandes, opinions i maneres d'entendre la maternitat que no encaixen amb les nostres necessitats.

Potser descobreixes que persones de qui esperaves comprensió no estan sabent respectar els teus límits.

Potser sents que has de continuar quedant bé, complaent, cedint o fent-te càrrec de les emocions dels altres, fins i tot quan tu mateixa necessites ser cuidada.

I això pot fer molt mal. Especialment quan t'adones que una part de la teva energia, en lloc de poder dedicar-la a cuidar-te i preparar l'arribada del teu fill, l'estàs destinant a gestionar tensions que no depenen només de tu.

Dols amb les amistats.

També hi ha amistats que canvien durant l'embaràs.

Algunes es transformen de manera natural, perquè les etapes vitals són diferents. D'altres es distancien, es trenquen o ens deceben.

Potser estàs vivint la pèrdua d'una amistat que havia estat molt important per a tu.

Potser trobes a faltar algú amb qui imaginaves compartir aquest moment.

O potser estàs començant a entendre que una relació que estimaves ja no pot continuar de la mateixa manera.

I això també és un dol. Un dol que no desapareix perquè estiguis esperant un nadó. Un dol que pot conviure perfectament amb la il·lusió de convertir-te en mare.

Dols laborals i econòmics.

Potser comences a adonar-te que la feina que fins ara encaixava amb la teva vida difícilment encaixarà amb la realitat que t'espera.

Potser et preocupa com reorganitzaràs els horaris, si podràs continuar desenvolupant-te professionalment o si hauràs de renunciar temporalment a coses que són importants per a tu.

Potser tens por de perdre estabilitat econòmica, de no poder oferir al teu fill tot allò que voldries o de no disposar de la seguretat que necessites per viure aquesta etapa amb tranquil·litat.

I potser tot això et genera una angoixa que no sempre saps amb qui compartir.

Perquè, mentre tothom et pregunta com està el nadó, potser hi ha una part de tu que està intentant entendre com serà la teva pròpia vida quan arribi.

I encara podríem parlar de molts altres dols: els canvis en el cos, la pèrdua de determinades llibertats, les expectatives que no es compleixen, les pors relacionades amb el part o la sensació d'estar acomiadant-te d'una versió de tu mateixa que has estimat molt.

No tots aquests canvis són necessàriament pèrdues, ni totes les dones els viuen de la mateixa manera. Però quan alguna cosa important per a nosaltres canvia o desapareix, tenim dret a sentir-ne el dolor.

La soledat de sentir que hauries d'estar bé

Hi ha una cosa que encara pot fer més difícil viure aquests processos: sentir que no hauries d'estar així.

• Potser plores per una amistat que has perdut i, de seguida, apareix un pensament: "No hauria d'estar tan trista. Estic embarassada."

• Potser tens una discussió amb la teva parella, notes el cor accelerat, et costa calmar-te i comences a preocupar-te: "I si aquesta angoixa està afectant el meu nadó?"

• Potser portes uns dies especialment sensibles, amb ganes de plorar, i et preguntes si estàs fent alguna cosa malament.

I així, a més del dolor que ja estaves vivint, apareix un segon patiment: la culpa de sentir-lo.

La por de no estar sent una bona mare.

La sensació que hauries de saber gestionar millor les teves emocions.

L'exigència de recuperar la calma ràpidament perquè ara ja no només ets responsable de tu mateixa.

I, carinyo, quina càrrega tan gran. Perquè no només estàs intentant sostenir allò que t'ha passat, sinó que també estàs lluitant contra la teva pròpia resposta emocional.

I aquesta lluita, moltes vegades, encara ens esgota més.

Estar trista no vol dir estar fent mal al teu nadó

M'agradaria deixar una cosa molt clara. Sentir emocions desagradables durant l'embaràs és normal. I no necessites viure nou mesos de felicitat i calma per cuidar bé el teu nadó.

Pots tenir dies tristos.

Pots plorar.

Pots enfadar-te.

Pots sentir por, frustració, decepció o angoixa.

Pots tenir una discussió que et remogui profundament o passar uns dies especialment sensibles perquè estàs travessant una pèrdua.

Les emocions formen part de la nostra experiència humana. No són, per si mateixes, un indicador que alguna cosa vagi malament.

La recerca sobre salut perinatal ens parla de la importància de cuidar el benestar emocional matern i de prestar atenció especialment a situacions d'estrès intens, sostingut o de patiment psicològic que interfereix en la vida quotidiana.

Però això no significa que cada vegada que plores, t'enfades o t'angoixes estiguis perjudicant el teu fill.

No hem de convertir cada emoció en una amenaça. Ni cada moment de malestar en una nova raó per sentir-nos culpables.

I tampoc no hauríem de confondre cuidar la nostra salut emocional amb l'obligació d'estar sempre bé.

Perquè cuidar-nos emocionalment no significa deixar de sentir allò que ens fa mal. Significa aprendre a relacionar-nos amb aquest dolor d'una manera que no ens abandoni a nosaltres mateixes.

No es tracta d'evitar les emocions, sinó d'aprendre a sostenir-les

Des de la psicologia, una de les coses que treballem és precisament aquesta: poder donar espai a les nostres emocions sense quedar-nos atrapades en elles.

No necessitem eliminar la tristesa per estar bé.

Ni fer desaparèixer la ràbia per recuperar la calma.

Ni resoldre totes les nostres preocupacions per poder connectar amb el nostre nadó.

El que necessitem és poder reconèixer què ens està passant, escoltar què necessitem i trobar maneres de cuidar-nos mentre ho travessem.

De vegades això voldrà dir plorar una estona. D'altres, parlar amb algú que ens estimi i ens escolti sense jutjar-nos.

Potser necessitarem posar un límit, prendre una decisió difícil o reconèixer que una relació ens està fent mal.

I altres vegades necessitarem deixar temporalment de donar voltes a allò que ens preocupa, descansar, sortir a caminar, acariciar-nos la panxa o dedicar una estona a alguna cosa que ens faci sentir bé.

No per fugir del que sentim. Sinó perquè també tenim dret a descansar del nostre dolor.

• Podem donar espai a una emoció sense haver-li de dedicar tot el nostre dia.

• Podem estar tristes per una amistat que hem perdut i, al cap d'una estona, somriure mentre imaginem la cara del nostre fill.

• Podem estar preocupades per una dificultat de parella i, alhora, gaudir d'una ecografia.

• Podem sentir por pel futur i continuar construint moments bonics en el present.

No és contradictori. És humà.

I crec que és important recordar-ho perquè, a vegades, ens exigim una coherència emocional que les persones senzillament no tenim.

Podem sentir moltes coses alhora. I totes poden tenir el seu espai.

No cal que ho resolguis tot ara, carinyo

Potser aquesta és una de les reflexions que més m'agradaria compartir.

Quan estem embarassades, podem sentir una urgència enorme per tenir-ho tot resolt abans que arribi el nadó.

La relació de parella, els conflictes familiars, les amistats, la feina, l'economia, la casa, els límits, les nostres pors...

Com si haguéssim d'arribar al part amb la vida completament ordenada.

Com si la maternitat ens exigís haver tancat totes les ferides i resolt totes les incerteses.

Però no és així.

No necessites arribar a la maternitat amb tota la teva vida resolta.

Necessites poder escoltar-te.

Necessites cuidar-te.

Necessites reconèixer quan alguna cosa et fa mal i quan una situació requereix un canvi.

Necessites poder demanar ajuda, deixar-te acompanyar i entendre que no totes les responsabilitats són teves.

I necessites recordar que hi ha processos que requereixen temps.

Potser avui no pots reparar una relació.

Potser encara no saps què faràs amb la feina.

Potser no has acabat d'acceptar una pèrdua.

Potser continues sentint ràbia per alguna cosa que t'ha passat.

I això no significa que estiguis fent malament el teu embaràs.

Tampoc significa que hagis de resignar-te a situacions que et fan patir. Hi ha coses que necessiten límits, decisions o ajuda, especialment quan afecten la teva seguretat o el teu benestar.

Però una cosa és responsabilitzar-te d'allò que pots cuidar i transformar, i una altra molt diferent és exigir-te que tot estigui resolt immediatament.

Hi ha una diferència enorme entre fer-te càrrec de tu mateixa i carregar-te amb tot.

I si el malestar és molt intens?

També vull parlar d'això, perquè em sembla important no idealitzar la capacitat que tenim de sostenir-ho tot.

De vegades, el dolor emocional es fa molt gran. Potser l'angoixa es manté durant setmanes, la tristesa et dificulta gaudir de les coses, les preocupacions es tornen constants o comences a sentir que no tens recursos per afrontar el que estàs vivint.

I en aquests casos és important buscar acompanyament professional.

No perquè hagis fracassat.

No perquè no siguis prou forta.

I, sobretot, no perquè siguis una mala mare.

Sinó perquè tu també mereixes estar cuidada.

Els problemes de salut mental durant l'embaràs existeixen, tenen múltiples factors i no són una qüestió de voluntat. Poden aparèixer fins i tot quan una dona està fent tot el possible per cuidar-se.

I si aquest és el teu cas, vull que sàpigues que no necessites afegir culpa al patiment.

Demanar ajuda també és una manera de cuidar-te a tu i al teu nadó.

No et converteixes en una dona perfecta quan et converteixes en mare

Hi ha una expectativa de la maternitat que crec que ens pot fer molt mal.

La idea que, des del moment en què decidim tenir una criatura, hauríem de convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixes.

Com si quedar-nos embarassades impliqués automàticament haver superat totes les nostres ferides, saber posar límits, gestionar perfectament les emocions, tenir relacions sanes i disposar d'una capacitat infinita de paciència, amor i comprensió.

Però no. No et quedes embarassada i, de sobte, et converteixes en llum, pau i equilibri emocional.

Continues sent tu.

Amb la teva història.

Amb les teves ferides.

Amb els teus recursos i les teves dificultats.

Amb les coses que ja has après i les que encara estàs aprenent.

Amb les relacions que et fan bé i les que encara et remouen.

Amb les teves pors, els teus desitjos i les teves contradiccions.

I això no et fa menys mereixedora de viure la maternitat.

No necessites ser una persona emocionalment perfecta per ser una mare que estima i cuida.

Tens temps per aprendre.

Tens temps per revisar patrons.

Tens temps per reparar quan t'equivoquis.

Tens temps per construir maneres diferents de relacionar-te amb tu mateixa i amb els altres.

I tot això no s'acaba quan neix el teu fill. La maternitat no és un examen que hagis d'aprovar abans del part. És també un procés en què continuaràs descobrint-te, aprenent i creixent.

________________________________________________________

Si avui estàs embarassada i estàs vivint un dol, una decepció, una crisi o una etapa especialment difícil, m'agradaria que et quedessis amb una cosa.

No necessites escollir entre sentir el teu dolor i estimar el teu nadó.

No necessites deixar d'estar trista per il·lusionar-te amb la seva arribada.

No necessites amagar les teves pors per demostrar que estàs preparada.

Pots estar construint una de les relacions més importants de la teva vida mentre altres relacions es transformen, es compliquen o s'acaben.

Pots estar vivint una etapa preciosa i, alhora, una etapa dolorosa.

Pots sentir-te profundament agraïda pel teu embaràs i desitjar que algunes coses de la teva vida fossin diferents.

I tot això pot conviure. Perquè l'embaràs no ens treu la nostra humanitat. No ens fa immunes al dolor. No ens obliga a estar felices.

I no hauria de convertir el nostre benestar emocional en una nova exigència que hàgim de complir perfectament.

Potser cuidar-te durant l'embaràs no consisteix a aconseguir que res et faci mal, sinó a aprendre a no abandonar-te quan alguna cosa te'n fa.

A donar-te la tendresa que necessites.

A buscar suport quan et costa sostenir-te.

A respectar els teus ritmes.

A tornar a tu tantes vegades com calgui.

I a recordar que, mentre cuides aquesta petita vida que creix dins teu, tu també continues sent una persona que necessita amor, respecte, seguretat i cura.

No només ets una futura mare.

Continues sent tu. I tu també importes. 💜